Tal i com se’ns menciona en
l’article Domènech i Tirados veiem que la ciència és el dispositiu més poderós
per generar coneixement, i com a tal inicialment l’entendríem com una
acumulació de coneixements. Quan parlem de ciència
i tecnologia veiem que la primera és l’encarregada de produir coneixement i
la segona és la que aplica aquest coneixement produït. Existeix una simbiosi,
veient que sense una no existiria la següent. Per tant, cal afirmar la connexió
que s’estableix entre ambdues interrelacionar- les com a tal, i no entendre-les
com a entitats separades. Així doncs, el desenvolupament tecnològic és conseqüència
de l’elaboració teòrica, i gràcies al predomini d’instruments tecnològics podem
donar lloc a la ciència. Partim doncs d’una relació complexa.
Pel que fa a la relació entre ciència i societat, veiem que els
factors socioculturals són presents en la producció de coneixement, ja que
aquests són responsables de la representació que es fa de la realitat, les
aproximacions que fem a la veritat són un producte social ja que el construïm
en societat i gràcies als coneixements científics que s’han adquirit fins al
moment. Entenent aquest coneixement com la “producció contextual específica
que porta la marca de la contingència situacional i l’estructura d’interessos
del procés mitjançant el qual s’ha generat” (Knorr Cotina).
Tecnologia i societat, en el transcurs del debat hem pogut plasmar
els dos enfocaments deterministes, el tecnològic el qual defensava que la
tecnologia opera independentment de les restriccions politiques, socials o
morals de funcionament o desenvolupament, obviant que la societat va a remolc
dels canvis tecnològics. En canvi pel que fa als social deterministes recalquen
la importància del marc social i cultural en el qual està inserida dita
tecnologia. Per tant aquesta va a remolc dels interessos socials, culturals,
econòmics, de classes, etc. Marcant i guiant el desplegament i desenvolupament
de les innovacions tecnològiques.
Com ens menciona Cabero “ les
tecnologies no sorgeixen per generació espontània, sinó que necessiten un espai
cultural, econòmic i sociopolític per al seu naixement i desenvolupament”
Situant-me des de la perspectiva
interactiva, entenc aquesta relació com un procés inseparable, veient que allò
social dóna forma a allò tècnic, i a la inversa. Obviant que allò que ens es
mantingut és gràcies a la interconnexió entre diferents esferes que es
retroalimenten i generen canvis simultanis, un procés mútuament constitutiu i definitori.
Des de la psicologia s’entén
l’esser humà com una unitat produïda i expandida gràcies al seu context, és a
dir, analitzant i tenint en compte tot allò que l’envolta. Per tant cal parar
atenció en la complexitat d’allò subjectiu,
ja que no hi ha límits entre allò humà i no humà, som un tot capaç de
construir identitats complexes i diferents. Capaços de crear coneixement
gràcies a una anàlisis crítica de les transformacions que s’esdevenen.
Les transformacions es donen si
existeixen canvis en la manera de fer i de pensar, ens trobem dins una esfera
complexa en la que cal generar coneixement nou i deixar enrere les perspectives
antiquades i mal enfocades donat que ja no ens trobem en una societat
industrial, sinó que partim d’uns nous aprenentatges que ens situen dins una
societat de la informació, la qual ja no pot treballar a partir d’un
ensenyament estandaritzat donat que les persones tenim necessitats i interessos
ben diferenciats. Per tant, hem d’anar en la direcció oposada, en la qual
fomentar un pensament divergent, imprescindible per a tenir una capacitat
creativa, possibilitant maneres de pensar que generen habilitats per crear
diferents respostes a una mateixa pregunta, és a dir, múltiples respostes que
possibilitin un aprenentatge on la col·laboració és la font del creixement.
Arribat aquets punt observo que ciència
i tecnologia han creat un espai tant poderós capaç de manipular a les persones,
i que cal ser conscients de la importància d’aquesta eina bàsica però sempre tenint
en compte la importància que recau en aquesta i el bon ús que cal fer-ne per
tal de que generi un canvi significatiu i adequat en les persones.
És per aquest motiu que és de
vital importància generar el coneixement òptim, i per això cal aprendre a fer
les coses com cal, aquest aprendre fent
és el que ens possibilita ser participis actius del nostres aprenentatge,
veient que si jo participo d’allò tindré la possibilitat d’aprendre-ho.
Potenciant un aprenentatge individualitzat, en el que el fil conductor de tot
el procés són les capacitats individuals que té cada persona i per tant cal
conèixer-les i treballar a partir d’això. Del que els alumnes poden fer,
aprofundint en el que saben fer per tal d’encaminar
les pràctiques educatives cap a aquestes capacitats dels alumnes.
Recalcant la importància del
nostre marc conceptual, és a dir, on
es situen les nostres pràctiques educatives, prenent com a premissa la
comprensió d’unes teories que prenen en consideració l’ús adequat de la
tecnologia educativa (TE), efectuant una organització interna, un
perfeccionament del procés d’ensenyament aprenentatge i elaborant una avaluació
com a component clau del sistema de treball.
Aquesta TE té per finalitat ser
capaç de dissenyar situacions adequades per tal de garantir un procés tecnològic
d’ensenyament eficient i de qualitat. Veient que les noves tecnologies
permetran una educació més individualitzada i adaptada a les característiques i
necessitats dels individus. De manera que es posa a disposició de les persones
una formació acurada pel moment que la necessitin, fent-la així flexible i de
caire intencional.
Referint-nos a la importància
d’aquest procés tecnològic no com allò aconseguit sinó com el mitjà pel qual
hem sigut capaços d’aconseguir-ho, és a dir, els processos seguits per a la
resolució dels problemes que s’esdevenen en el dia a dia. Comptant amb un
procés de reflexió sobre allò que volem resoldre, i intervenir de la millor
forma possible, utilitzant els recursos adequats per tal de que ens portin a la
solució més òptima. Oferint
solucions a problemes específics i aplicats a aquell problema en concret.
Entenent la tecnologia com
element influenciador de la societat a tots els nivells, veient que és
capaç de modificar molts aspectes de la manera de fer de la nostra cultura,
tant a nivell polític, social, cultural, empresarial, etc. Evidenciant que la
seva influència repercuteix en tres aspectes importants del moment actual: la
comunicació, la velocitat del canvi i la complexitat, i aquest impacte de les
TIC en tots els sectors de la societat.
Tot aquests canvis possibiliten
que les TIC’s promoguin noves formes
i estratègies d’aprendre, ja que ofereixen un seguit d’avantatges educatius;
l’ampliació de la informació que accedíem fins al moment, la flexibilització de
l’espai i el temps, la diversitat d’eines que tenim per comunicar-nos, la
possibilitat d’interaccionar amb diferents codis i sistemes simbòlics, la
flexibilització dels itineraris formatius, l’ampliació de les estratègies de
formació, i la interactivitat; diferents entorns interactius per a la formació.
Per tal de poder connectar les
tic amb la psicologia cal fer esmena
a les teories que parlen dels avenços que les TIC han proporcionat a l’educació,
gràcies a la TE. És el cas de la Gestalt la qual ha contribuït a comprendre com
percebem els esser humans i de quina
forma s’han de presentar els estímuls perquè els percebem de la millor manera.
Aportacions que han servit per a l’organització dels mitjans audiovisuals i
multimèdia.
Pel que fa a la teoria
conductista, la importància recau en el valor del reforç per tal que es dugui a
terme la conducta més eficient, la formulació d’objectius operatius per tal de
no caure en fatalismes creant una enunciació i concreció del que es vol
aconseguir, l’ensenyament programat per tal de descriure, procurar i
especificar els passos que s’aniran superant, i per últim la creació del
disseny instruccional específic.
Les darreres aportacions que va
rebre la TE són les idees que ens transmet la teoria cognitiva i constructivista
la qual entén a l’alumne com a esser capaç de transformar la informació o la
realitat, gràcies a un procés d’interacció social en el que l’alumne mitjançant
el contacte i la mediació, és el principal protagonista per generar
aprenentatge adequat. Obviant que l’alumne és un subjecte actiu que
decideix el moment, el lloc i el tipus de codi amb el qual vol interaccionar,
desenvolupant aprenentatges a partir de les eines utilitzades per aquest
treball comunicatiu i col·laboratiu.
Per concloure amb aquest treball
diria que la finalitat última de la TE hauria d’esser facilitar a les
persones l’aprenentatge d’uns processos interactius, utilitzant els mitjans i
instruments que les TIC’s ens ofereixen per tal de produir un aprenentatge
significatiu en la persona. Entenent aquest educar des d’una perspectiva
diferent, veient que contra més guia sigui el mestre més probable serà que
existeix aquest EA, obviant que el mestre ha de canviar aquest concepte que té
alhora d’ensenyar de manera unilateral, sinó descobrint com aprenen els seus
alumnes, i dotant-los dels elements essencials perquè ells mateixos pensin i
aprenguin, responsabilitzant-se mitjançant un cert grau d’autonomia i
competència en les diferents pràctiques educatives.
Aquest treballar en xarxa de forma
individual, és el que possibilitarà que cadascú sigui capaç de decidir en
quin moment es troba, comprovant els coneixements previs que ha anat adquirint
en el transcurs del seu procés EA i adequant els nous coneixement a
l’estructura mental que ha anat creant. Propiciant per part del mestre aquest
espai capaç de conciliar entreteniment i coneixement, un impacte real que ha de
donar l’educació per tal que sigui eficaç i adequada a les necessitats dels
alumnes. Vinculant així elements bàsics com la comunicació, l’emoció i la
diversió, i portant a l’alumne a un nivell profund de pensament.
Aquest procés parteix d’uns supòsits
bàsics com ara que, el coneixement es construeix gràcies a les idees i interpretacions
que l’alumne fa en cada situació, aquest procés es produeix gràcies a
l’elaboració del sentit que es genera a partir del conjunt d’experiència de la
persona, la persona decideix compartir aquest coneixement gràcies a la seva
intencionalitat i les habilitats adquirides per a articular les seves intencions,
veient que depèn en tot moment del context en el que es troba. El coneixement
no es pot transmetre sinó que el crea un mateix, construint significats gràcies
a la necessitat o el desig que cada persona té de saber, conèixer i aprendre,
on aquest aprendre l’entenem com un procés social i dialògic, i on els
aprenentatges adquirits són donats pels canvis en relació a la cultura.
En quant ens referim als
principis d’un aprenentatge significatiu
cal ser conscients de la importància que recau en el fet d’educar, ja que
aquest procés ha d’esser actiu, constructiu, col·laboratiu, intencional,
conversacional, contextualitzat i reflexiu.
Això comporta ser capaç de construir
models mentals, a través de la informàtica, essent més atractiva aquesta
activitat tecnològica i la qual potencia al màxim la contribució al canvi
conceptual i el desenvolupament d’aquests models mentals. La forma
d’operacionalitzar aquests models és externalitzant la varietat d’eines i
recursos que tenim al nostre abast. Aconseguint així un canvi conceptual, és a
dir, ampliant i transformant els estats de coneixement. Per tant, perquè aquest procés sigui eficaç i
de qualitat, cal que revisem els supòsits adquirits fins al moment i això només
és possible si reorganitzem la informació quan calgui un canvi de paradigma, és
a dir, reestructurar la informació necessària, per tal de fer el canvi
significatiu el qual precisa d’una intencionalitat, és a dir, que l’individu ha
d’esser conscient i alhora cal que li sigui atractiva aquesta perspectiva de
canvi. Evidenciant que, els alumnes no només cal que construeixen models sinó
també es poden beneficiar dels que ja existeixen per tal de ser capaços
d’establir relacions i aconseguir uns millors processos de creació.
