Cas kite- creació wikispace
Entrevistador: bon dia
m’agradaria que m’expliqués una experiència seva de treball mediat que hagi pogut
emprar en algun moment de la seva vida.
Professora: doncs bé li explicaré
el cas d’un grup de professionals que van dur a terme un espai de discussió el
qual els va facilitar l’entrada a nous punts de vista sobre el tractament
d’unes problemàtiques de risc, les quals
ells tractaven en el seu dia a dia però des d’un perfil professional concret.
Els membres que van composar el grup van ser: un educador social, una mestra
d’EE i una psicopedagoga i mestra de primària i secundària. Aquest espai consistia en que la mediadora, en
aquest cas jo, els presentava un espai de debat creat per aquest fi, és a dir,
un espai en el que poder compartir problemàtiques amb les que ens trobàvem a
l’hora d’intervenir amb una persona en risc d’exclusió social. Quines eines i
mecanismes posàvem a disposició de la persona per tal de poder-li oferir i
cobrir les seves necessitats bàsiques. Es va escollir el wikispace ja que era
una eina coneguda i fàcil per poder compartir treballs, en el que els membres
del grup podien crear documents dins l’espai, alhora que podien verificar tot
allò que volguessin aportar, informacions noves i de caire professional, a més,
de poder adjuntar documents o links sobre el tema en qüestió.
Els passos que es van seguir van ser els següents, primerament
es va donar a conèixer l’espai virtual (wiki), com funcionava i les
característiques d’aquest. Tot seguit es va presentar cada professional degut a
la desconeixença entre ells. Un cop fetes les presentacions es va passar a la
discussió del cas i finalment es va fer una valoració individual sobre el
procés.
Entrevistador: qui resolia
aquests dubtes? es solucionaven amb èxit o va haver dificultats amb la presa de
contacte amb l’espai virtual?.
Professor: Bé a l’ inici
del wiki els professionals no sabien gaire bé on havien de respondre, i quines
eres les directrius per a dur a terme l’espai de discussió. Des del primer
moment se’ls va potenciar un espai lliure, el deixar fer, és a dir, que ells
mateixos decidissin fins on volien participar, què es el que volien tafanejar,
compartir, etc.
Miri la primera aportació a l’espai la va fer la mestra
d’EE la qual sense cap mena d’indicacions, més que la presentació per part meva
de qui era jo, per a que havia elaborat aquest espai i què és el que volia
fomentar, ella sola va presentar-se sense gaires dubtes, va expressar què
esperava d’aquest espai, què volia aportar i en aquell mateix moment va
compartir un visionat sobre quina era la manera com havíem de començar a
plantejar-nos l’educació.
La veritat que va ser la primera aportació i la que va
començar a donar el sentit educatiu que es pretenia amb aquell espai.
Entrevistador: i quins temes
es van tractar en el transcurs del debat?
Professor: com bé he dit,
el treball que es volia abordar era aconseguir fer ús d’una eina tecnologia a
l’abast de qualsevol persona per tal de poder-la aprofitar i alhora poder compartir
totes aquelles inquietuds que els professionals ens trobem a l’hora d’abordar
un cas. Per tant què millor que començar amb un cas concret, es va presentar el
cas d’un jove de 12 anys resident en un CRAE, escolaritzat a una escola d’EE i
el qual presentava un diagnòstic de TDAH i impulsivitat, a més d’un trastorn
emocional- relacional.
A partir d’aquest cas es van començar a valorar les
maneres de treballar que es duien a terme per part dels professionals de
l’àmbit residencial, és a dir, els educadors socials. A més es va qüestionar si
era necessària l’escolarització del jove en una escola d’educació especial,
donat que aquest jove no presentava un grau de discapacitat. Per últim, es van
posar sobre pantalla totes aquelles eines i recursos que es podien dur a terme
per tal d’abordar les dificultats en les que es trobava el jove (relació entre
iguals, acceptació de la norma i els límits, acceptació de la seva
escolarització en un centre especial, etc). Gràcies a aquestes temàtiques es
van obrir molts fronts de discussió i es van intentar tancar un per un, per no
deixar cap esquerda en la resolució de les pràctiques educatives més favorables
per al jove. He de dir que va ser un debat molt interessant i positiu ja que
tot allò discutit es va poder dur a la pràctica. Donat que es van treballar els
aspectes que la psicopedagoga trobava essencial a treballar, es va donar l’espai
necessari per a que el jove expressés què era el que necessitava, a més, de
fomentar un espai adequat per començar a practicar tècniques de relaxació i
autocontrol bàsiques que fins al moment no es feien i va ser una de les
aportacions dels membres, tan de l’educador, com de la mestra que no acceptava
que el nen fos apartat de l’escola ordinària.
Valoro molt positivament totes i cadascuna de les
intervencions que es van poder compartir i el fet que es potenciava la
coneixença de diferents vessants professionals, unes més clíniques i altres més
assistencials, però totes elles encaminades cap a un mateix objectiu abordar la
problemàtica amb èxit.
Entrevistador: com es va
valorar el treball per part dels membres del grup?
Professor:
un cop donat per finalitzat l’anàlisi del cas, la mediadora va obrir l’últim
espai de debat el qual consistia en que cada professional expressés les
valoracions sobre quins creien que havien estat els seus aprenentatges al llarg
de tot el procés. Si valoraven que era una eina útil per a treballar l’anàlisi
de casos i quins avantatges o limitacions s’havien trobat.
Tot i que cadascú va fer una aportació individual, totes
elles van coincidir en que aquest espai possibilitava una visió integra i
complementaria entre els diferents perfils professionals. L’altre aspecte a
destacar va ser que aquesta eina possibilitava teoritzar i reflexionar sense
que això signifiqués que s’hagués d’intervenir, és a dir, convidava a la reflexió
sobre la praxis. Pel que fa a les desavantatges o limitacions, podríem dir que
la disparitat de punts de vista fomentava que amb la mateixa informació a
treballar apareguessin maneres d’intervenir molt diferents i que a vegades
costés encarar la pràctica cap a una resolució objectiva, sinó que podria
portar a la subjectivitat. Tot i així, la veritat és que va haver una
diversitat d’opinions però totes elles anaven encaminades en la continuïtat d’aquest
espai, en el fet de deixar-lo obert per tal de que cada membre pogués plantejar
un cas en el que necessitava la visió de la resta de professionals per tal de
trobar una solució més objectiva ja que des de diferents mirades es podien
veure diferents possibilitats de treball.
